Emulant la pel·lícula “La mort als talons” d’Alfred Hitchcock he preparat aquest xicotet muntatge. S’entreveu del que vaig a parlar, no? De les eleccions espanyoles, del bipartidisme i dels candidats. Ho has endevinat.
I és que ara no es parla de res més, i pense que és normal. Aquestes eleccions són especials, i més per als partits minoritaris. El bipartidisme augmenta, i la guerra de guerrilles que es viu entre aquests farà que més d’un desaparega. Aquest cas és el d’EUPV, però també IU, les seues disputes al se del partit fa que no estiguen forts per a afrontar aquesta campanya al més pur estil americà, on cal desemborsar molts diners.
La gent té una llavada de coco monumental. La majoria de gent es pensa que va a votar a Zapatero (o en contra) o a Rajoy (o en contra). Estic cansat de repetir a la gent que no s’elegix president, sinó que això ja s’ho apanyen les corts, que si elegim nosaltres, però res. Com dia Blai a la conversa amb l’estranger, els nouvinguts ni dubten.
El més perjudicat de tot açò, a part dels partits nacionalistes, dividits en mil pedaços, és el G. Llamazares. Aquella persona que cau be a tot el món. Aquell que deixen marginat fins i tot els del seu partit. Un projecte molt vàlid que té la mort als talons. Açò té marxa enrere? O finalment serem “kas naranja” o “kas limón”, com volen pp i psoe?
Gràcies pel trackback (o com es diga). Crec que la marxa enrere és difícil, però no impossible. Si perdem la fe en ella, aleshores ja podem tirar la tovallola i anar-nos-en a viure en alguna cova de les muntanyes, rotllo ermità (això si en queda alguna lliure de xalets).
Au!
El pobre Llamazares s’ha tingut que empassar a la Gorila Marcos i el caduc PCE, tant de bò, l’Isaura isca diputada i tinguem una veu valenciana a Madrid.