Hui ha sigut la segona volta que he anat al centre de salut a València. La primera vegada em vaig endur una impressió molt bona, no podia ser, i efectivament, hui l’he visitat de nou i els peus han tornat a terra.
Són les 8 i mitja i comencem be, no podien donar-me cita perquè el SIP no valia. Me’n han fet un a l’instant, prèviament havent esperat a que la secretària pegara la xarraeta. Per fi m’han donat torn, a les 12 i mitja. Allí estava jo, puntual, no he dit res fins que no s’han fet la 1 i mitja quasi quan es disposava a entrar un xic que tenia el turn a la 1. Allà que he anat i la doctora m’ha dit que jo tenia el torn a les 9, increïble. Li explique ràpidament el que em passa i em diu que he d’anar a agafar cita. De la cita em diuen que falta un paper i que he d’anar a informació, els d’informació van a cridar-li l’atenció als que donen cites i estos van al metge que m’ha atés per a que em firme el paper. Ja havia perdut tot el matí pràcticament. La solució el Dimecres, un altre matí perdut?
de la manera que ho expliques sembla la casa que torna boig d’Astèrix, un mite de la història del cinema.
Jo diria, més be, una odisea en el espacio pareixia allò hui…
Com diria John Kennedy: “És lo que té la sanitat pública”.
Eixos actors pedregueros! Blai, més concretament, és lo que té la sanitat pública VALENCIANA…
Per cert: “em queixe però se, que no ho vull diferent”, que podria ser pitjor…