He sentit dir que després del concert presentació del nou disc de La Gossa Sorda, hi haurà una rave. I en tot cas el dia 5 del mes que ve al pont de Gata, hi haurà segur. És moment de començar a assimilar conceptes. I un concepte de moda o que ara estic sentit més que mai, és lo de ‘rave’. Que millor que anar a la Viquipèdia per informar-se?
En resum, una rave ve a ser una festa al aire lliure que pot durar molts dies, on predomina la música electrònica més independent com ara el drum’n'bass o acid house, el ragga-jungle o el brakebeat. On el consum de drogues sol ser evident.
Fins ací cap novetat. El que no sabia jo que aquestes festes alternatives tenien un sentit, i més enllà, un sentit polític. El que he pogut treure de la Viquipèdia, a grans trets ha sigut açò:
-
En una rave tots són amics i es pretén que durant el transcurs de la festa tots s’oblidin per un moment del sistema econòmic imperant, de la societat o tot i així, perque no, de si mateixos per aconseguir formar part d’una massa d’amistat i bones intencions.
-
I els trancers asseguren que el Rock and Roll ha mort i que l’adolescència és un invent del capitalsime. Alguns, consumeixen drogues, però si els hippies només consumien Marihuana, LSD i bolets alucinògens, els ravers poden consumir, a més a més, altres drogues com les anfetamines, metanfetamines, MDMA, etc…
Ens anem de Rave! Amor a saco a tots!
En la seua línia. L’ska es converteix amb rocksteady, i destaca el reggae. El teclat fa molta feina, podem dir que és un bon resum general. Sense decebre’m el més mínim del nou treball vos faig un resum, per cançons, del que ha sigut el programa amb tota La Gossa Sorda a la ràdio.
1.- Entre Canuts: Dolçaina més be lenta, cors, molt teclat i un trombó. Josep Nadal a les mans d’un megàfon incitant a la batalla.
2.- Farem Saó: Un crit als moviments socials, que sorgeixquen noves idees, un crit a les arrels, a les assemblees populars! Molt balkan! Alguna cosa de rumba. Referències geogràfiques, tradicionals/populars (ovidi, tio canya, ramonet, l’home del sac, la delicada de Gandia…). Seguí fa de la seua.
3.- De matinada: Comença amb un sample d’una presentació amb veu negra d’algun disc en vinil. Reggae. Trompetes i tots cantant! Un tema alegre, “després de l’assemblea de festa major”, “per donar dolçor a la nostra amargor”…
4.- Vianants: Referències a Noam Chomsky. Guitarres que em recorda molt al disc “Vigila”. El capitalisme fa que estiguem més amuntonats però més sols davant de la televisió. Més punk!
5.- Camals mullats: Amb Rodrigo de Pirat’s Sound Sistema. Amor/odi a València, primera part quasi a capella, un viatge amb Bici pels carrers de la capital! “T’estime, t’estimo, t’estim”
6.- Tres de Pego: Mitjançant un llibre re-editat que va eixir per la premsa comarcal el Nadal troba 3 de Pego, tres antifeixistes que van morir a Mauthausen, en ella explica una hipotètic comiat als joves del poble. Molt en la línia del “Garrotades”, ska-hardcore. Crítica al caciquisme de “Paciego” i els senyorets a Pego.
7.- Diuen: A saco trombó i trompeta. “…que diguen el que vulguen, que estem ben vius!”. Crítica “al que diran”. Teclat a lo Skalariak i rumbeta. Ragga de Seguí (que ja feia falta), doble bombo raro. Veu en off i… ska, ska ska.
8.- Quina calitja: Cor del grup. Canvi climàtic a la Marina. Putrefactes. Quina soliganya, quina basca… Torna la dolçaina amb força, troços ska/punk!!! Fatalisme, s’acaba el món a ritme de rumba. Sample de Gala Navarro, narrant com cau el pont de Beniarbeig!! Hola, no fem res i el temps s’acaba. Final sabor a Mano Negra.
9.- Respira: Balkan again. Dolçaina a l’estil “Garrotades” i “La flama”. “Paisatge de grues amb re-gust immobiliari”. Resistència, alternativa… Reggae, guitarra wah-wah. Ragga “ben agarrat, molt ben agarrat”. Punk.
I s’ha quedat ací el programa de ràdio illa d’encanta. El sentirem tot, junt amb La raiz, Pirat’s Sound Sistema, el 28 de Març al poliesportiu de Pego!
Abans a Canal 9 hi havia una xica que feia programes per la nit, normalment de debat i/o opinió que li deien Manu Rios que queia be a la gent, era molt decidida i amb molta valentia defenia l’ordre de la taula redona que al mig del plató posaven. Curiosament i sense que ningú se’n adonés anaven alternant-la amb una tal Cristina, mig boja ella. Ja no se’n sabia res d’ella fins que van posar, uns xics molt simpàtics (que, ací, han guanyat les eleccions) a un murcià -els veïns bons- per dirigir-nos la televisió que paguem nosaltres -els valencians (mot que es gasta sense significat actualment, tot s’ha de dir)-, després curiosament va tornar a eixir, però no era la mateixa, pense jo, i al poble ja no li tenien tanta gràcia.
Ara parla castellà, i diu moltes mentires, odia a Zapatero, el nou president, i diu moltes voltes paraules com ETA, transvase, España se rompe…

Afirme i reafirme que el bipartidisme ha guanyat aquestes eleccions. Llamazares, en perill d’extinció, com qualsevol persona que no vote al PP o al PSOE. Me’n vaig a veure la tele, ja modificaré aquesta entrada prou fatalista, per cert…

Emulant la pel·lícula “La mort als talons” d’Alfred Hitchcock he preparat aquest xicotet muntatge. S’entreveu del que vaig a parlar, no? De les eleccions espanyoles, del bipartidisme i dels candidats. Ho has endevinat.
I és que ara no es parla de res més, i pense que és normal. Aquestes eleccions són especials, i més per als partits minoritaris. El bipartidisme augmenta, i la guerra de guerrilles que es viu entre aquests farà que més d’un desaparega. Aquest cas és el d’EUPV, però també IU, les seues disputes al se del partit fa que no estiguen forts per a afrontar aquesta campanya al més pur estil americà, on cal desemborsar molts diners.
La gent té una llavada de coco monumental. La majoria de gent es pensa que va a votar a Zapatero (o en contra) o a Rajoy (o en contra). Estic cansat de repetir a la gent que no s’elegix president, sinó que això ja s’ho apanyen les corts, que si elegim nosaltres, però res. Com dia Blai a la conversa amb l’estranger, els nouvinguts ni dubten.
El més perjudicat de tot açò, a part dels partits nacionalistes, dividits en mil pedaços, és el G. Llamazares. Aquella persona que cau be a tot el món. Aquell que deixen marginat fins i tot els del seu partit. Un projecte molt vàlid que té la mort als talons. Açò té marxa enrere? O finalment serem “kas naranja” o “kas limón”, com volen pp i psoe?
El fracàs d’una proposta i la desesperació d’alguns provoca situacions com la que he viscut hui. “L’evolució imparable” va notant-se que no ho és tant. Després de que De la Vega omplira la Facultat de Dret, els d’Esquerra (ERC) es van apuntar al carro de la Universitat, però van fracassar estrepitosament, segons fonts que allí estaven, sols van acudir a la crida que feien mils de cartells, 10 persones, repetisc, en tota València i amb tota la comunitat universitària assabentada (allò era spam en tota regla) només van acudir 10 persones. Cosa que no m’estranya i que manca d’importància.
El que si té importància és amb el que m’he trobat al arribar al meu poble, Benissa. Un partit que no ha tingut implantació, ni té, i que probablement no tindrà mai té un lloc a les tanques publicitàries que per a les eleccions es solen posar a determinats llocs estratègics del poble. Aquest fet que em va resultar rar, s’ha transformat en desagradable, i és que resulta, que aquests cartells penjats els pengen xiquets del poble il·lusionats amb una moda, l’independentisme que es viu a la comarca.
Aquests xiquets soldats, per manipulació d’un determinat professor apeguen cartells d’Esquerra. Manen feina als xiquets que són tan susceptibles per a que facen el trabajo sucio. A canvi de que? De millor nota?
Açò deuria d’estar penat per llei, aquestes manipulacions per part dels professors des de ben menuts pot marcar la vida d’una dona o home. Tant estic en contra d’aquell professor que amb eufòria feia a certes alumnes dir qui era el candidat a l’alcaldia del PP, com el que s’amaga darrere de la història per a que li apeguen cartells. Dóna la cara i fes tu “l’evolució imparable”. No als xiquets soldats, ni ací ni enlloc.